Una agenda metropolitana per la transformació postcovid

En aquest article, Ricard Gomà, director de l’IERMB, defensa un gir metropolità, que situï la presència determinant de la metròpoli, com a subjecte institucional amb capacitat de desplegar polítiques i d’interactuar en marcs de governança multinivell

07/07/2021

La transformació de la metròpoli postcovid requereix un intens compromís públic. D’una banda, un marc estructural de polítiques públiques que deixi enrere el paradigma de l’austeritat i incorpori forts components de transició ecosocial. I requereix també, d’altra banda, un gir metropolità, la presència determinant de la metròpoli com a subjecte institucional amb capacitat de desplegar polítiques i d’interactuar en marcs de governança multinivell. Ara no es tracta tant de recuperar sinó de transformar: saber on som, i anar construint la metròpoli postcovid des de noves coordenades. Fruit de la recerca col.lectiva de l’IERMB, que configura la publicació ‘La metròpoli (post) covid: impactes, escenaris i reptes’, ja disponible online, presentem un decàleg d’acció connectat a les evidències sorgides.

Metròpoli i transformació postcovid: decàleg de polítiques públiques

  • Elaborar un Green New Deal Metropolità com a estratègia de reactivació econòmica i de l’ocupació sobre la base d’un nou model productiu vertebrat per inversions públiques en transició verda i digital
  • Desenvolupar una estratègia de transició socioecològica metropolitana basada en l’acció climàtica, la millora de la infraestructura verda, l’alimentació sostenible i la gestió de l’aigua com a bé comú
  • Implementar el pla metropolità de mobilitat amb perspectiva de gènere, prioritzant les polítiques orientades al canvi modal (mobilitat activa i transport públic), la cohesió territorial i la tarifació inclusiva
  • Posar en marxa un pla de barris metropolità com a política estructural per abordar la vulnerabilitat urbana, amb intervencions flexibles i adaptades, i amb processos de coproducció veïnal i comunitària
  • Desplegar l’agenda d’habitatge amb múltiples instruments: operador metropolità de lloguer, generació d’habitatge assequible en el parc existent, regla del 30% d’habitatge protegit en sòl urbà, impuls a l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, rehabilitació amb criteris socials i ecològics, ajuts al lloguer
  • Aprovar un salari mínim metropolità, d’acord al càlcul territorial del cost de la vida per àrees urbanes
  • Establir, com a ingrés complementari a la RGC i a l’IMV, un suport econòmic metropolità de caràcter incondicional sobre la base d’un procés d’harmonització i enfortiment dels ajuts municipals d’urgència. Dotar d’escala metropolitana el Fons 0-16, com a instrument d’acció contra la pobresa infantil severa
  • Articular xarxes socioeducatives i de cura en l’àmbit metropolità (escoles bressol, espais familiars i serveis d’atenció domiciliària) com a estratègia vinculada a la igualtat de gènere i el canvi demogràfic
  • Ampliar els convenis amb el CUESB (Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona) com a llavor d’una política d’atenció a la vulnerabilitat que doti a la metròpoli d’una xarxa de serveis d’inclusió
  • Definir un marc metropolità de suport a les pràctiques d’innovació social i a les iniciatives ciutadanes de solidaritat que faci possible dinàmiques de reescalatge, transferència interterritorial i enfortiment en barris d’alta vulnerabilitat (redistribució)

 

Conèixer per transformar la metròpoli postcovid

Aquestes noves coordenades estan basades, com dèiem, en l’evidència que ha constatat l’IERMB, de forma col·lectiva, durant la pandèmia. Fa poc més d’un any esclatava l’emergència sanitària de la covid-19 i, de forma immediata, les seves conseqüències socials, ecològiques i econòmiques: efectes profunds i transversals, amb plasmacions diverses en el territori. La relació entre pandèmies i ciutats és històrica, però les metròpolis del segle XXI no havien rebut un ventall comparable d’impactes. Bé, veníem de la gran recessió i els teixits socials i urbans no s’havien recuperat encara del tot d’una crisi intensa i d’una austeritat injusta. Plou, doncs, sobre mullat. En els paràgrafs següents, recollim les principals dades de l’escenari postcovid.

Desigualtats socials i relacions veïnals

En clau social, l’onada més potent de la pandèmia esclata en forma de pobresa: la població en risc ha augmentat d’un 20% a l’àrea metropolitana. Quan la pobresa mostra la distribució d’impactes entre diferents perfils, observem unes pautes d’alta focalització: efectes molt intensos sobre les classes treballadores, infants, població jove i persones migrants. La crisi de la covid-19 fragmenta i polaritza encara més el teixit social de la metròpoli. La pandèmia ha contribuït també a fer més visible la plasmació territorial de la desigualtat. A l’àrea metropolitana de Barcelona la vulnerabilitat urbana presenta un triple patró de persistència (es cronifiquen els àmbits de pobresa), concentració (focalització en l’espai) i complexitat (amb diferents articulacions entre els vessants social i residencial). Des de fa dècades, l’exclusió es focalitza amb intensitat als eixos del Besòs i el Llobregat, afectant àmplies àrees transmunicipals configurades sobre una lògica clarament metropolitana, però amb fort impacte també en determinats municipis.

El confinament ha evidenciat amb força les fractures quotidianes que travessen l’espai de les llars: desigualtats en les pròpies condicions d’habitabilitat, en les relacions de gènere vinculades als temps de cura, en la dimensió digital connectada a l’educació… El 90% de la població metropolitana conviu en blocs de pisos, fet que emmarca la tipologia i condicions de les llars, i la dinàmica de relacions veïnals. La pandèmia va suposar també en molts casos una redescoberta del veïnat, un enfortiment de les relacions i la solidaritat comunitària. La realitat és però complexa. I han crescut també les experiències de solitud. La situació d’aquelles persones que, tot i viure en entorns de densitat, expressen una absència no volguda de relacions quotidianes, i el fet de no poder comptar amb amics o familiars en cas de necessitat. Una solitud que afecta sobretot les persones més vulnerables en l’àmbit de la salut, les llars unipersonals, i aquelles formades per persones d’edat més avançada.

Mercats de treball i habitatge

El treball i l’habitatge son les dues palanques clau d’autonomia personal. Totes dues, tanmateix, situades en coordenades de mercat. En l’esfera laboral, l’impacte de la recessió desencadena per la pandèmia està resultant especialment dur per la metròpoli de Barcelona. La caiguda de l’ocupació ha estat més elevada als municipis metropolitans que a Catalunya i Espanya. El nou escenari, a més, ha ampliat asimetries preexistents. La població jove, les dones i els col.lectius amb vincle laboral precari han rebut els cops més intensos. A tall d’exemple, la contractació temporal i a jornada parcial representa el 37% de les persones ocupades, però ha concentrat el 75% de la destrucció d’ocupació a la metròpoli.

En l’àmbit de l’habitatge, al llarg dels anys de reactivació econòmica previs a la pandèmia, la bombolla immobiliària es va traslladar de les hipoteques al lloguer. Un escenari marcat per  la feble evolució dels salaris en un marc de creixent precarietat, i l’extrema debilitat de les polítiques d’habitatge va implicar un deteriorament creixent de la capacitat de les llars per a cobrir les despeses bàsiques d’habitatge. La pandèmia ha aguditzat la situació. L’habitatge es consolida en el nucli dels riscos d’exclusió social a la metròpoli, de forma més intensa per a les persones que viuen en règim de lloguer.  El percentatge de llogateres i llogaters que està patint sobrecàrrega de despeses d’habitatge segueix creixent. Durant els últims mesos, tot sembla indicar que s’ha obert una fase d’ajustament a la baixa, amb reduccions dels preus d’oferta i contractual. El preu mitjà, tanmateix, se situa encara molt per sobre del de demanda al conjunt de la metròpoli.

Cicles de vida: infància i joves

La pandèmia ha visualitzat l’elevada vulnerabilitat dels col·lectius en les etapes més fràgils del cicle de vida, i l’enorme fragilitat dels dispositius de cures. La Covid-19 ha fracturat també la realitat metropolitana pels dos pols del curs vital. Les persones d’edat més avançada ha patit intensament l’emergència sanitària i la mercantilització dels serveis residencials. Infants i joves han vist agreujada la seva relativa desprotecció. Els impactes sobre aquests grups socials, alhora, han estat internament desiguals i segregats.

Els infants i adolescents van travessar els dies més durs de la pandèmia enmig d’una quotidianitat creuada per realitats i emocions complexes. Van gaudir més de la família i menys de les amistats; van experimentar una combinació de diversió i curiositat amb solitud i angoixa. Es van trobar amb experiències motivadores (ús intens de la llar i noves formes de comunicació online) i d’altres decebedores (suspensió de les activitats educatives i de lleure). Aquest ventall d’impactes socioafectius van resultar desiguals en funció de les edats i dels contextos residencials i de classe. Els malestars van ser més intensos en adolescents, així com en infants en situacions familiars de risc, i amb condicions precàries d’habitabilitat  i difícils per a l’educació no presencial.

Bona part de la població jove viu en un doble context d’inseguretat econòmica i residencial, derivat d’un mercat de treball amb elevades taxes de precarietat i d’un mercat d’habitatge altament excloent. Aquesta doble realitat obstaculitza els processos d’emancipació i limita de forma substancial el dret a un projecte de vida amb autonomia. Amb la pandèmia, la població jove ha patit, en el conjunt de l’estat, una caiguda d’ingressos quatre vegades superior a la de la població adulta. A Barcelona, les trajectòries laborals juvenils s’han vist fortament impactades. La taxa d’atur creix i ho fa de forma desigual segons l’origen, la renda i els barris. El 2020 el nivell d’atur dels joves d’origen migrant dobla el dels autòctons; i l’atur dels joves residents a barris de rendes baixes multiplica per tres el dels joves de barris benestants. La incidència sobre l’habitatge no és menor. D’entre la gent jove emancipada, gairebé un de cada tres expressa dificultats de pagament de les despeses d’habitatge, i a la ratlla del 10% impossibilitat sobrevinguda de fer front al lloguer.

Mobilitat i infrastructura verda

La pandèmia ha alterat de forma substancial algunes dinàmiques de mobilitat. El confinament i el ventall de restriccions van implicar una reducció inèdita de fluxos, i un conjunt també sense precedents d’impactes positius sobre els principals indicadors ambientals. L’escenari, tanmateix, va expressar amb força les pautes de segregació socioeconòmica en l’espai: a les zones benestants, el teletreball provocava la caiguda dels patrons preexistents d’hipermobilitat en vehicle privat; als barris de rendes baixes, l’ocupació en serveis essencials de caràcter presencial (cadena alimentària, cures…) mantenia un ús relatiu molt més elevat del transport públic. Més enllà dels efectes inicials, la disrupció que ha suposat la covid-19 construeix un joc d’oportunitats i amenaces per al necessari procés de canvi a partir de l’actual model de mobilitat urbana i metropolitana. En el vessant de les oportunitats, l’escenari de reducció ajuda a situar en l’agenda una transició cap a la mobilitat sostenible amb dos pilars: d’una banda, el canvi cap a modes actius, públics, col.lectius i no contaminants; d’altra banda -molt rellevant- el decreixement dels nivells actuals de mobilitat, amb la posada en valor de criteris de proximitat i accessibilitat.

La Covid-19 ha incrementat la consciència de formar part d’un món globalitzat. Les pandèmies víriques –relacionades amb la progressiva destrucció de la biodiversitat- i els impactes del canvi climàtic han deixat de ser una ficció i poden esdevenir fenòmens cada cop més habituals i severs. Les metròpolis han d’enfortir la seva resiliència a aquestes noves amenaces. Un dels vectors de resposta passa per la infraestructura verda, per l’ampliació i millora integral de parcs i espais oberts incorporant criteris de salut i benestar en la seva planificació i gestió. Els espais oberts metropolitans han estat un actiu rellevant per pal·liar els efectes negatius de la pandèmia. S’han incrementat les visites, s’han enriquit les pautes d’ús i s’ha diversificat el seu ventall funcional (retrobament, convivència, lleure, esport, producció d’aliments…). En aquest nou escenari, els espais i parcs urbans han contribuit a millorar el conjunt de determinants ambientals de la salut i, en conseqüència, el benestar físic, emocional i mental de la ciutadania.

Acció col.lectiva i respostes institucionals

La Covid-19 ha activat capacitats de resposta diverses. Els efectes han estat intensos, les reaccions socials i institucionals han estat ràpides i innovadores. Els actors del territori han mostrat un potencial d’agència rellevant per a fer front a la pandèmia i han establert les bases per un procés estratègic de reconstrucció i transformació. Les respostes s’han anat articulant des de l’acció col.lectiva urbana i des de l’entramat institucional.

En el camp de la ciutadania, cal considerar un cicle llarg de creixement i diversificació de pràctiques connectades a la tutela comunitària de drets bàsics i a la cobertura de necessitats materials. En la seva irrupció adopten el format d’experiències d’autogestió urbana, en el marc de l’onada de mobilitzacions contra la globalització neoliberal. Cristal.litzen poc després, en resposta a la gran recessió i en el marc del 15m, com a pràctiques d’innovació social. Seria difícil d’entendre, sense aquest bagatge, el nou esclat de la lògica col.laborativa com a resposta als impactes de la pandèmia. Emergeixen nous tipus d’iniciatives ciutadanes de solidaritat: xarxes orientades al suport mutu, a l’activació de llaços veïnals i comunitaris, per tal de fer front a les vulnerabilitats materials i relacionals que la pandèmia deixa al descobert.

En el camp institucional, els 36 municipis metropolitans van desenvolupar, al llarg del 2020, 1.414 actuacions de resposta, tractant-se en el 85% dels casos d’accions noves. Han estat actuacions desplegades en 6 grans sectors amb un 66% focalitzades en l’àmbit de la inclusió. Per la seva dimensió i rellevància institucional, l’ajuntament de Barcelona ha jugat un paper referencial, ha desplegat un conjunt de formes de governança i processos d’aprenentatge que assenyalen un camí suggeridor per tal d’afrontar la gestió de les emergències complexes: a) lideratge polític i gerencial habilitador d’espais col.lectius i plurals de presa de decisions; b) capacitat institucional i d’iniciativa en l’esfera regulativa i de la coproducció de polítiques de resposta; c) transversalitat organitzacional articulada per missions operatives i cooperació en xarxa entre agents i nivells d’administració; d) producció de coneixement per a fonamentar respostes basades en l’evidència.

Noves bases institucionals per a transformar la metròpoli

El municipalisme, sens dubte, ha estat i és una palanca bàsica de construcció de benestar. És necessari, però no és ja suficient. Les grans dinàmiques de canvi i les quotidianitats on es fan tangibles s’expressen avui en àmbits de barri i de ciutat, sí; però també, i amb molta intensitat, en l’escala de metròpoli. D’altra banda, els municipis amb més col·lectius i barris vulnerables són també els qui tenen menys recursos per a fer-hi front. La metròpoli que emergeix de la pandèmia ha de desplegar capacitats d’autogovern: ha de transitar de prestar serveis a definir polítiques públiques; d’administració tecnocràtica a autoritat democràtica d’elecció ciutadana directa. Cal forjar, en síntesi, les noves bases institucionals que facin possible transformar la metròpoli.