El cost de l’habitatge situa en risc de pobresa un 14,7% de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona

L'estimació de les taxes de risc de pobresa després de les despeses de l’habitatge són especialment preocupants entre la població nascuda a l’estranger i entre les persones que viuen en llars monoparentals, segons l'estudi L’impacte socioeconòmic de la crisi de l’habitatge a la Metròpoli de Barcelona.

02/09/2025

La crisi de l’accés a l’habitatge està marcada per fortes desigualtats, i ha generat una triple fractura: generacional, socioeconòmica i per motius d’origen geogràfic. Així doncs, es pot concloure que està contribuint a agreujar l’empobriment de part de la població més vulnerable: els joves, les rendes més baixes i les persones nascudes a l’estranger. Ho revela l’estudi L’impacte socioeconòmic de la crisi de l’habitatge a la Metròpoli de Barcelona, elaborat per l’Institut Metròpoli i finançat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona. L’informe detalla també el canvi en el model de tinença de l’habitatge que passa de l’hegemonia de la propietat, a l’auge del lloguer.

Són dades de les Estadístiques metropolitanes sobre condicions de vida. Una font de dades elaborada per l’Institut Metròpoli en col·laboració amb Idescat.

Pobresa induïda per l’habitatge

L’estudi fa una simulació que conclou que gairebé un 15% de la població metropolitana que no es troba en situació de risc de pobresa, passaria a estar-lo si es considera la càrrega de les despeses de l’habitatge. Des d’aquesta perspectiva, incorporant l’impacte dels costos de l’habitatge en les rendes de la població, es pot observar que el risc de pobresa a la metròpoli passa del 19,8% al 34,4%, tot i que la xifra total ha disminuït lleugerament en els últims anys.L’estimació de les taxes de risc de pobresa després de les despeses de l’habitatge són especialment preocupants entre alguns col·lectius, situant-se al voltant del 60%, entre la població nascuda a l’estranger (un 23,7% induïda pels costos de l’habitatge), o del 70%, entre les persones que viuen en llars monoparentals (un 26,7% induïda pels costos de l’habitatge).

El cost de l’habitatge

Les despeses de l’habitatge sobre la població metropolitana llogatera, se situen de mitjana gairebé en el 40% de la renda disponible de la llar, superant de lluny el 30% que es considera com la proporció màxima adient que s’ha de destinar dels ingressos a cobrir les despeses de l’habitatge.

La població llogatera que ha accedit al seu habitatge recentment és la que més esforç econòmic ha de fer per cobrir les despeses. En concret, les que van signar un contracte de lloguer entre els anys 2016 i 2020 han d’assumir unes despeses mitjanes gairebé un 10% superiors a les que ho van fer entre l’any 2015 i l’any 2020 i un 40% superiors a les d’aquells llogaters que van accedir abans de l’any 2000 al seu habitatge.

La monoparentalitat, tenir fills a càrrec, i viure sol/a incrementa notablement l’esforç econòmic i el risc de patir sobrecàrrega. Entre la població de rendes baixes, la càrrega és molt elevada: arriba de mitjana al 49% entre la població que es troba en situació de pobresa i al 29,8% entre la que té uns ingressos precaris. Pel que fa al lloc de naixement, es pot comprovar que la població nascuda a l’estranger té unes despeses notablement més altes, fet que provoca que la càrrega econòmica dupliqui la de les persones nascudes a Espanya.

Transformació del model d’accés a l’habitatge

La transformació que s’ha produït en el model d’accés a l’habitatge a la metròpoli mostra com la plena propietat ja no és el règim de tinença clarament majoritari. En concret, des de l’any 2000, s’ha reduït pràcticament a la meitat (passant del 61,6% al 36,6%), donant pas a formes més insegures de tinença, principalment el lloguer, que gairebé es dobla durant aquest període (passant del 15,7% al 33,4%). La propietat amb pagaments pendents també creix i passa del 20,8% l’any 2000, al 25,3% l’any 2022.

Si es posa el focus en el lloguer, es constata que ha crescut de forma molt destacada entre la població de menys de 45 anys, entre les persones de rendes baixes i entre la població nascuda a l’estranger, mentre que, ha disminuït molt entre la població gran, ha caigut entre la població de rendes altes i ha augmentat a un ritme més moderat entre població nascuda a Espanya.

 

Pel que fa a la fractura generacional, l’estudi mostra com el lloguer gairebé es quadruplica entre la població de menys de 45 anys (passant del 12,6% al 49,4% entre la població d’entre 30 i 44 anys) i quasi es duplica entre la població de 45 a 64 anys (del 14,4% al 26,5%).

La fractura socioeconòmica és clara, ja que es produeix una clara polarització en les formes d’accés a l’habitatge -que no existia-, de forma que, entre la població amb rendes baixes, l’habitatge de lloguer es duplica, passant del 31,6% al 60,5%, entre 2011 i 2022-2023, al mateix temps que s’ensorra la plena propietat, baixant del 57,3% al 21,3%. En contrast, entre la població amb rendes altes, la plena propietat s’incrementa en nou punts percentuals, fins a situar-se en el 52,7%. Mentrestant, en la població amb rendes intermèdies, disminueix la plena propietat en favor de la propietat amb pagaments pendents, mentre que el lloguer es manté força estable, al voltant del 30%. D’altra banda, la població que viu a llars amb infants, es triplica entre la població que viu de lloguer, constituint més d’una tercera part dels llogaters.

Si ens fixem en la fractura d’origen geogràfic, veiem com gairebé el 70% de la població nascuda a l’estranger viu en habitatges de lloguer, per un 20,8% en el cas de la població espanyola, i només el 10% viu en habitatges de propietat plena, per un 45,9% en el cas de la població espanyola.

Finalment, els règims de tinença a l’àrea metropolitana de Barcelona mostren també una fractura territorial, ja que varien particularment en l’eix centre-perifèria. Actualment, el lloguer es troba clarament més present a la ciutat de Barcelona que a la primera corona metropolitana (40,5% i 26,4% respectivament). En canvi, la propietat amb pagaments pendents és molt més freqüent a la primera corona metropolitana (33,0%) que a la ciutat central (17,8%). Per altra banda, la plena propietat té uns nivells molt similars en ambdós territoris, lleugerament per sobre del terç de la població.

 

• Podeu accedir a l’informe complet L’impacte socioeconòmic de la crisi de l’habitatge a la metròpoli de Barcelona. Monografia Estadístiques metropolitanes sobre condicions de vida, 2022-2023